dimarts, 2 de desembre del 2014

Assamblea de Poemes.

El passat dijous dia 27 de Novembre vam realitzar una assemblea. Com que no vam tindre disponible la sala d'actes on ens reunim com de costum, vam haver d'anar fins a una altra sala on  vam escriure poemes col·lectius. La idea no va a agradar molt fins que la vam dur a terme. Aquesta tasca va ser al final, molt divertida, consistia en cadascun escriure al nostre paper un vers que començara el nostre poema després, passar-ho al company de la dreta i escriure un altre vers, així successivament fins que vam terminar tots. Ací teniu alguns exemples:


Veu

Veu, que sotmesa calles enfront de la injustícia,
parla, no deixes de parlar
Quan tu vulgues podràs fer justícia.
Tot assoliràs amb l’ànima viva.

Ni una llàgrima més enfront del mirall,
mirall que es trenca amb la teua mirada.
Un mirall, una llàgrima.
Trencada estaves. Mai més

Nowhere to return,
Nothing to regret.

Trenca els miralls, comença a entrar la llum,
llum de la claredat,
llum càlida d’esperança
Llum fins que la llum s’apaga

Nowhere to return,
Nothing to regret.


Si jo governara

Si jo governara,
em governaria a mi mateixa primer
I després,
no governaria als altres,
els deixaria governar-se a ells mateixos
tindria cura dels boscos,
sense governar-los

Si jo ho fóra,
si ells volgueren,
si ells foren.
Si nosaltres fórem i volguérem

Si jo governara
governaria la meva respiració
I, a més,
subjectaria el món de puntetes.
Deixaria governar
per a contemplar com es governa la resta,
per evolucionar.

Si jo governara aquest trist món
Si jo governara no hi hauria injustícia
Si jo governara, però no ho faig...
Fes-ho per canviar-te, per canviar el món.



Somiar despert

/ = v2

Sometimes in my dreams / De vegades quan tanque els ulls
Apareix l’aurora del canvi
tots iguals amb la nostra felicitat
amb la nostra felicitat
amb la nostra esperança

Sometimes in my mind / De vegades, quan em pare a pensar
està l’esperança d’un altre món possible
esperança d’una nova oportunitat
esperança, trau-me la veritat

/ La veritat de la realitat
esperança i llibertat, música i art
llibertat i esperança
esperança
llibertat
puc tocar-la
not only in my dreams /



Arrels d’injustícia

Y arrancar poco a poco las raíces de la injusticia
Ayudar
Colaborarás contra esas personas
todos juntos lo conseguiremos.
No dudar
Atreverse a dudas
¿Por qué no lo haces? Detente, respira
Inspira, respira, hazlo todo con una sonrisa...
la sonrisa més bonica,
la sonrisa més segura, més valenta.
La veu, la veu del cor
el teu cor.
Inspira, respira, sonriu
Viu
Bota
I arrossega les arrels de la injustícia
sembra ja el futur, dona.
DONA


Jo.

Riuria i somriuria
a la mar
amb tu,
govern d’amor i d’il·lusió
govern de mi mateixa
governar tot el que ix del meu cor
tot el que ix del meu cap, del meu ànima, del meu cor…
Tot el que conte al despertar-me al teu costat.
Govern? Què és govern?
Món? Què és món?
El món, un somriure.
Però… Què és un somriure?
És el plaer
és la manca de por.
Sóc jo, eres tu.




Vida

Llibertat,alegria, felicitat.
Música, amor, versos,
Paraules,
tot fluix.
Llibertat per l’amor,
llibertat per a viure,
viure per a somniar,
junts,
viure per a disfrutar,
viure per a ajudar.
Ajudar, ajudar pel benefici
i sense benefici ajudar.
Perquè tots ho volem tot
i tot el volem tots,
i podrem aconseguir-ho, no digues adiós.
L’aconseguirem, junts,
amb les persones importants i essencials per a la vida.




La melodia de la vida

La melodia de la vida,
les persones, les notes musicals.
La melodia de la vida,
la del teu cor,
la del teu pas.
Si poguera dir-ho tot, si poguera parlar,
t’ho diria sense dubtar.
Ho cridaria a aquell banc on solíem quedar,
amb el cor a la mà.
Si jo governara el món,
una melodia, do menor, sol
sonaria en cada pas.
La nostra veu seria música
i els nostres moviments compassos dolços i suaus.
El nostre món seria la nostra privacitat,
el nostre desig.
El nostre món seria música, ritme.
El nostre món seria pau.
El nostre món serien notes que no pararien de sonar.

Marina Garcia, 43 anys.

Hola, em dic Marina Garcia i tinc 43 anys.


Visc ací a Burjassot (al camp) amb el meu marit i els meus fills però he viscut la majoria de la meua vida a Madrid i a Noruega. Actualment sóc la directora d’una empresa d’electrònica no molt important,(tranquils no utilitzem res perjudicial pels ecosistemes)


El moment més feliç de la meua vida va ser quan em vaig casar i vaig formar una família, el més trist quan van morir els meus avis.


Els meus avis han sigut les persones més importants a la meua vida perquè els meus pares no podien cuidar de mi i ells s’han encarregat de mi tota la vida, van substituir-los.


Sempre recordaré als meus pares com lluitadors, van morir 10 anys després de nàixer jo, a Amèrica lluitant per una malaltia. Vaig nàixer allí, però com que era perillós estar amb ells els meus avis em van cuidar quan tenia 5 anys, fins als 40. Van morir fa 3 anys per un accident de cotxe camí a comprar un regal que mai va a arribar.


He viscut i viatjat bastant, primer com he dit, a Amèrica, després Madrid fins als 25 anys, més tard vaig anar a una Universitat de Londres amb una beca i vaig estudiar empresarials durant 3 anys, finalment on vaig ser molt feliç va ser a Noruega he viscut a aquest país durant 12 anys, allí vaig conèixer al meu marit i vaig tindre als meus fills, finalment he trobat un treball ací a València i m’he mudat amb tota la meua família.


La meua família és el més important de la meua vida, el meu marit Sebastià és de Noruega però ha sacrificat tota la seua vida allí per mi i pels meus fills, Marc i Àgata, també Noruecs.
Parle diversos països, el Castellà, el Valencià, l’Anglès i el Noruec.


Sóc una persona prou amable, atenta i simpàtica però quan toca, estricta i seria. M’agrada molt la natura i tot el relacionat amb ella, sóc molt ecologista i vinc ací a l’assemblea per lluitar per ella. Tinc un poc d’experiència, ja que he treballat amb diferents associacions ajudant a netejar platges i muntanyes, evitant algunes construccions i mines, etc.
L’objecte més important per mi són unes arracades i un anell que fa generacions i generacions està a la meua família. La meua besàvia li va passar a la meua àvia quan es va casar, la meua àvia a la meua mare i després a mi per herència de la meua mare i de la meua àvia.


Una salutació, Marina.

divendres, 31 d’octubre del 2014

Isabel

Sóc Isabel Celaya, tinc 42 anys i sóc advocada. Vaig nàixer a Vitoria però quan tenía 12 anys la meua familia es va traslladar a València.  Des d’aquell moment visc ací. Estic casada i tinc tres fills. El meu somni és arribar a ser jutgessa.  
Em presente per a formar part de l’assemblea  perquè tinc molts coneixements jurídics i  perquè pense que ja és hora de canviar el sistema de govern. Una de les meues preocupacions és la de vetllar pels drets de  les dones i homes en igualtat, també per les oportunitats i la qualitat de vida en la infantesa. Altres dels meus interessos polítics són els d’eliminar l’Església de la política i l’educació al país. Pense que és important canviar el sistema econòmic i com funciona la llei amb el extrangers. Per últim, investigar i revisar les condicions i els càstics i sancions als presidiaris i delinqüents.

dijous, 30 d’octubre del 2014

Carta de l'assemblea

Joan Josep Girona Gàlvez 
JJGirona19@gmail.com
22/10/’15


Estimada Sra. Gascon:


Em pose en contacte amb vosté per informar que he rebut correctament la vostra sol·licitud de participar a l’assemblea que es convoca cada dijous a l’IES Federica Montseny a les 15:00. m’agradaria comunicar-le que accepte tal invitació i estic molt agraït per considerar-me apte per a tan important reunió. Com posava també al correu, em vaig a presentar.


Sòc Joan Josep Girona Gàlvez i tinc l’edat de 49 anys. Vaig nàixer, o almenys ho pense, a Segorb, a l’interior de la comunitat Valenciana. No vaig conèixer als meus pares, ja que em varen deixar en front d’un col·legi intern de monges, on la mare Encarnación em va cuidar molt bé, sense preguntar-me d’on venia, com un xiquet més. Ella va ser la meua primera millor amiga, la seua dolçor i la seua forma de tractar-me varen ser les primeres i úniques mostres d’afecte de la meua infantesa. Ella em parlà de Déu i jo pensava que era impossible que existira algú més bondadós que ella.


A l’edat de 10 anys una parella que no podia tindre fills em va adoptar, els seus noms eren Pere González i Joana Miralls. Ells em varen tractar bé, no ho negue, però no els considerava els meus pares. Ells només eren dues persones que m’havien ajudat quan ho necessitava. I sí, els estimava, clar, els estimava molt, però no tant com a la mare Encanación.


Amb el temps vaig estudiar Matemàtiques a la facultat de Matemàtiques de Burjassot, on vaig conèixer a la meua futura esposa, Alexandra. Ella em va donar moments que cap persona al món podia donar-me. Passàvem hores i hores mirant-nos, acaronant-nos. Ella va ser tot el que jo tenia i tot el que jo era. Vam casar-nos i vam comprar una xicoteta casa als afores de València que ella, com era molt hiperactiva va omplir de coixins fets a mà, mantells i tot tipus de coses extranyes. Amb el temps el color blanc de la façana ens va avorrir i la vam pintar d’u color roig molt viu que feia que les tomaques que plantava a la meua xicoteta horta es camuflaren. Tot era bonic, tot era felicitat, fins que la vaig perdre.


Alexandra va morir per conseqüència d’un fort càncer terminal que es va portar tota la llum que omplia la casa. Vaig romandre un temps molt trist, encara que crec que eixe temps no s’ha acabat.


Va ser aleshores quan l’Església tornà a la meua vida. Vaig començar a tornar a anar a missa, a tocar la guitarra a missa, a donar classes de catecisme i a unir.me a una fraternitat, on vaig tornar a trobar a un amic de la infantesa, Andreu i vaig conèixer Arnau, un home de fiar.


Ara, unint-me a aquesta assemblea vull concienciar a la gent que cal invertir més en la investigació de malalties com el càncer i a ajudar a aquestos xiquets abandonats pels seus pares entre altres coses.

Una càlida salutació i ens veiem a l’assemblea. Joan Josep Garcia Gàlvez.

dimecres, 22 d’octubre del 2014

Antecedents

Diuen que una de les característiques de l'obra d'Aristòfanes -recordeu, comèdia- era la burla que implicava la possibilitat mateixa que les dones formaren part de l'Assemblea de poder. 
Això era al s. IV a. C. 

La participació de les dones a la política a hores d'ara sembla una cosa normal, habitual, "de sempre". Una funció més de les dones. Segons vosaltres, estem molt "millor" que estàvem. Quina sort!!!
Manifestació 
No fa tant de temps, però, el paper de les dones en política era ben limitat. Per exemple, no és fins la Constitució de 1931 que s'intenta una regulació més justa de l'ordenament jurídic i polític. Una modernització que s'interromp amb el cop d'estat i la dictadura del general Franco (fins 1975, com sabeu)
Ací us deixe un fragment  de  l'estudi "Assembleistes, diputades i procuradores: dones en la res pública a I'Espanya del segle XX" de Montserrat Duch Plana 

"Diputades
El gabinet presidit per Alcala Zamora adoptarà, en una de les primeres mesures de govern, la reforma de la llei electoral: es rebaixa l'edat de votar als 23 anys, es canvien les circumscripcions uninominals per les províncies i es concedeix a les dones la condició d'elegibles per a les eleccions a Corts Constituents, una mesura de dret passiu al vot.  Dels 470 escons electes el 1931 només tres eren diputades: Victoria Kent del Partit Radical Socialista, Clara Campoamor del Partit Radical i Margarita Nelken, del PSOE. 



Per saber més, podeu visitar al  blog Espai per la coeducació,  la batalla pel vot de les dones.

dimarts, 21 d’octubre del 2014

dilluns, 20 d’octubre del 2014

Les Assembleistes

La tria d'enguany retorna al teatre clàssic com a element de referència. Després d'Antígona, L'Assemblea de les dones, d'Aristòfanes. No patiu, però. Passarà, com no, pel tamís d'Amoraescena per convertir-se en un projecte d'escriptura col·lectiu. 
Us  animeu a seguir-nos?

diumenge, 19 d’octubre del 2014

Projecte 2014-2015


Ja estem en marxa. Un mes després de començar curs anem ajustant el grup. Incorporacions noves i itineràncies. Somriures familiars que ens conforten i marquen la direcció. Mirades curioses i encuriosides.
Salut!


divendres, 20 de juny del 2014

Que tinguem sort.

Curs acabat, feina feta.
Com sempre,  amb aquestes persones meravelloses i el teatre, es fa la màgia. 
Gràcies, també, a les xiques del Teatre de la desopressió de  l'ULL Benimaclet, per la seua col·laboració.

dijous, 22 de maig del 2014

Amoraescena a Inestables per l'educació.

I ja! el dia 12 vam arribar-hi.

Malgrat els problemes amb els papers, el retard en la "corporeïtat" del treball i les vacances de Pasqua -ai, les vacances...

A l'Espai Inestable, un plaer. Pels professionals, tots i totes: de luxe.  Pel públic -alumnat del TASOC de l'IES Jordi de Sant Jordi. Per l'espai.

Us deixe un vídeo resum del moment de la representació,  fet per Javier Romero, el nostre company, .

diumenge, 18 de maig del 2014

Trencaclosques II

Demana un desig, demana un desig.
I m'arriben estes fotos.
Gràcies.

Trencaclosques violeta 1

No hi ha fotos. Estar allà dalt, a aquell espai-colomar des d¡on els tècnics  dirigeixen l'escena m'ho va impedir. Vaig poder veure, però, entre cables i llums, mentre pujava el volum o demanava el canvi de focus com, de nou, vau fer màgia. 
Com sempre, de què m'estranye?


Moments -inestables- de trobada

Encara no puc oferir-vos imatges de la representació a la Trobada de Teatre i Educació, però  sí de les activitats del dia.

dijous, 24 d’abril del 2014

dilluns, 21 d’abril del 2014

Banda sonora de Trencaclosques Violeta.

Ara podeu participar a la banda sonora del projecte "Trencaclosques Violeta, jo decidisc"
Escolta aquestes cançons, vota la que més t'agrade i proposa en forma de comentari alguna d'altra.

No és massa tard. Teràpia de shock
No esteu soles. Josep Valtònyc
La dansa del vestit. Txarango.
Bicicletes. Blaumut
Que mai no pari. Teràpia de Shock
A veure què en fem. Manel
Puc ser jo. Whiski'ns


dilluns, 14 d’abril del 2014

Per obrir boca

No estem parades... Anem fent!

Moment final de l'escena -5.

Ell:  Bé,  m'indiques o no?
Ella  he d’ anar a visitar al meu iaio i passe per la parada. Si vols... vindre amb mi fins Campus...
Ell (Sonriu) Gràcies. Per cert, em diuen Mario, encantat.
Ella: Jo sóc Violeta.

dissabte, 15 de febrer del 2014

Gràcies

Crec
que el millor regal
que puc rebre
d’algú
és
que em veja,
que m’escolte,
que m’entenga
i
que em toque.

El millor regal
que puc donar
és
veure, escoltar, entendre
i tocar
a altra persona.
quan s’ha fet això
sent
que s’ha establert contacte.

Virginia Satir

divendres, 14 de febrer del 2014

La mirada, l'espill de l'ànima

Sessió 13/02/2014

"En aquesta caixa hi ha una cosa molt personal, única i especial per a cadascun de vosaltres, obriu-la i intenteu no posar cap expressió per a que els vostres companys no la vegen, després passeu la caixeta al següent". I així hem començat una nova sessió de teatre, això sí, abans hem mogut un poquet el cos per a ficar-nos en matèria.


La caixeta anava passant d'un en un mentres tots esperàvem el nostre moment amb moltes ganes, segur que tots estàvem pensant el mateix "¿Com en una mateixa caixeta xicoteta, pot haver-hi algo que siga únic per a cada un?" i és que a vegades no pensem en les cosetes més simples i senzilles.

El torn de la caixeta anava passant de mà en mà, i no podíem evitar somriure al veure el que hi havia dins. Va arribar el meu torn (no volia personalitzar el text però per a explicar-vos el que hi havia dins havia de fer-ho) , vaig obrir la caixeta davant de la mirada dels meus companys, encara que si vos sóc sincera només pensava en el que podia haver-hi per a mi. Quan la vaig obrir, no vaig poder evitar somriure, hi havia més del que podríem imaginar qualsevol de nosaltres, un espill que reflectia el més profund de nosaltres, l'ànima. Els meus ulls reflectien allò que no es pot transmetre amb paraules.


Em va paréixer curiós que amb la de vegades que em mire a l'espill al cap del dia mai m'havia fixat en el que em va mostrar eixe xicotet espillet que va enfocar allò que més transmet en una persona, la seua mirada.
Una vegada havíem acabat tots de mirar dins de la caixeta, de mirar-nos de la manera més sincera als ulls vam haver d'escriure o dibuixar la sensació que havíem tingut.
A tots ens va agradar molt eixa experiencia,ningú s'esperava trobar-se a si mateix allí dins, i és que no hi ha cosa més única, que nosaltres mateixos.

Fins a la setmana que ve :)

dijous, 13 de febrer del 2014

Comencem 9 de gener

De l'escenari al paper

Sessió 06/02/2014

Hui hem passat de l'escenari al paper, sí hui ha tocat escriure el que pot ser una escena de la nostra obra, però comencem des del principi.


Anna ens tenia preparada una sorpresa que ens ha encantat a tots, una xicoteta llibreteta feta de paper de bambú junt amb una pedra que tenía un significat. Les ha repartit a l'atzar i serà casualitat o no pero... a la majoria ens ha tocat una pedra el significat de la qual tenia que veure amb part de la nostra personalitat.
La majoria hem començat la sessió molt carregats d'energia a si que ens ha tocat fer un poc de relaxació abans de començar .Mes tard hem fet una activitat de contacte amb energies, consistia en triar una persona a l’atzar  posar les mans juntes però sense tocar-se, i mirant-nos als ulls seguir el recorregut de la mà de l'altra persona, creieu-me ha sigut una experiència preciosa,poder notar l'energia i la calor que es formava en eixa xicoteta zona que separava una mà de l'altra ha sigut molt bonic i ens ha permés obrir-nos un poc més amb la persona que teníem davant. Després d'aquesta bonica activitat hem començat un treball d'escriptura aquesta vegada més relaxats, hem triat que part de l'obra volíem escriure i individualment hem començat a imaginar com seria eixa escena en el nostre cap per a poder reflectir-la de la millor manera possible.


Finalment, hem llegit les nostres escenes al grup, cadascun la d'un company diferent, a si que ningú ha llegit la seua, i així també veuriem les diferents entonacions diferents de l'escena. Totes eren molt boniques, unes romàntiques, altres eròtiques, i altres amb eixe punt d'humor inesperat que fa que soltes una carcallada.
Ha sigut una sessió creativa, divertida,diferent a les que hem estat fent, i de treball mental i imaginació, però hi ha una cosa que no es diferència amb les altres sessions, i és que sempre ens deixa amb ganes de més teatre.

Fins a la setmana que ve. :)