dimecres, 22 d’abril del 2009

Visita de Valentí


Aquests dies -ahir i hui-, estem disfrutant de la presència d'altres persones al taller. Ahir vingué Jano, ex membre del grup, i ens va aportar algunes consideracions i reflexions. Hui ha estat el Valentí. Com sempre, ens aporta una mirada màgica, "espectacular", al nostre treball. Gràcies a tots dos.

dimarts, 21 d’abril del 2009

treballem i treballarem

Dues imatges, dues propostes escenogràfiques,
dues propostes.
Encara que no són les imatges que nosaltres tenim al cap i que mostrarem, sí poden "recrear" el nostre imaginari. La imatge d'Antígona la tenim clara, però el soterrament d'Etíocles ho tenim més abstracte, no som conscients encara del que suposa -o suposaria a l'antiga Grècia. Cal que en repensem.


wislawa szymborska

Vietnam

Mujer, ¿cómo te llamas? -No sé.
¿Cuándo naciste, de dónde eres? -No sé.
¿Por qué cavaste esta madriguera? -No sé.
¿Desde cuándo te escondes? -No sé.
¿Por qué me mordiste el dedo cordial? -No sé.
¿Sabes que no te vamos a hacer nada? -No sé.
¿A favor de quién estás? -No sé.
Estamos en guerra, tienes que elegir. -No sé.
¿Existe todavía tu aldea? -No sé.
¿Éstos son tus hijos? -Sí.

dimecres, 8 d’abril del 2009

últim assaig abans de Pasqua... què verds estem!

Quines coses quan ningú us veu!!!



Un plaer comptar amb Samuel!

Bones vacances. Descanseu i memoritzeu els vostres personatges!

dimarts, 7 d’abril del 2009

Tres Dones Ploren

"Ahir al transport públic vaig veure les mateixes expressions per triplicat; tres dones que ploraven. Una a l'autobús, una altra al ferrocarril, una altra a l'andana del metro.Tenien formes diferents de contenir-se, perquè per descomptat no ploraven lliurement. Tenien tres maneres diferents de contenir les llàgrimes a les parpelles, els rostres compungits amb perquès ben distints:

La Carmen encreuava els braços i s'aferrava a un mocador de paper, quan li punyia el sentiment. Els seus ulls grans i obscurs, i la seva pell fina i bruna pròpia dels qui als quaranta hi guarden brins de joventut, contrastant amb el blanc que es col·locava davant de la boca, just per sota el nas. El seu cos taciturn al seient gris de l'autobus, les espatlles un pèl encongides: un gest de recolliment, pels pensaments que l'assotaven.

La Belen va caure a la poltrona granat del ferrocarril, com qualsevol altre de nosaltres. Després, va deixar caure el cap enrera fins al semitancat que separa l'espai dels seients. Així es va quedar, i quan m'hi vaig fixar, els ulls li brillaven d'alguna cosa semblant a l'enyor, d'alguna cosa que s'havia escolat poc a poc des del cap vinclat fins al moment present. Quelcom que podríem anomenar records. Tal com va arribar, tampoc la vaig veure marxar.

La Raquel va sortir esperitada quan les portes del metro havien obert. Totes dues ens dirigíem a la sortida, a la dreta de l'andana, però per un gest natural vaig mirar a l'esquerra, en treure el primer peu del vagó. De l'altra porta en sortia, com un lleó mal alimentat, l'ombra d'alguna persona que ja havia passat, que Raquel perseguia. L'emmarcaven uns cabells negres amb un serrell sever: els ulls per sota, igual de negres, i el nas li envermellia a cada pas. Estava esperant a sortir del tren per explotar."

Aquest text l´he trobat nose exactament a ón, però m´ha agradat molt.
Per qué plora una Dona? Totes les dones tenen les seues própies guerres que lliurar, totes aquestes dones ploren per aquelles dones que no ho poden fer.

dissabte, 4 d’abril del 2009

Documental

Feu una mirada a aquest enllaç
http://www.forumperlamemoria.org/spip.php?article236
"El genocidi franquista a València"
El documental ha estat realitzat a la Facultat de Ciències de la Comunicació Blanquerna de Barcelona, sota la direcció de Daniel López Izquierdo. Familiars de desapareguts, testimonis presencials dels esdeveniments succeïts a València durant la repressió i persones implicades en la investigació, donen una visió del terror viscut a València durant la repressió franquista.

Ciutadans: la guerra ha acabat.



Ciutadans:

En el dia d'avui, vençut i desarmat l'exèrcit enemic, s'ha acabat la guerra. Creont, nou rei del nostre poble, proclama:
Que a Etèocles, mort per combatre
per l'alliberament d' aquesta ciutat, se li sepulte amb tots els honors i rituals dignes del seu rang.
Qua a Polinices, germà i enemic nostre, que volgué arrasar la terra dels seus pares, que ningú no li honore amb tomba, ni li plore, sinó que el deixen insepult exposat a les feres.
Qui transgredisca aquesta voluntat ho pagarà amb la seua vida.
Visca el rei.


Així, més o menys, restaria el part de guerra de la primera escena.

S'accepten suggerències...